Ressenyes
Irreversible - film
Sabía que Irreversible no sería una película cualquiera. La tenía fichada desde hace un tiempo pero aún no me sentía suficientemente preparada para verla, hasta que justo ayer, me decidí por presentarme a un concurso literario de perspectiva de género donde se me ocurrió relatar una triste violación. Para ello necesitaba algo referente que no fuera mi habitual música ambiental y alimentar la inspiración de una cosa tan dura, por lo que me llevó a darme cuenta que era el momento ideal para verla.
Supongo que mi opinión es como todo espectador que la ve: un profundo remolino de sensaciones diversas que mezclaban la inconfundible ansiedad y el agobio de ver la letalidad de un suceso como el que encarna Monica Bellucci. Un producción descarnada, visceral, irreverente y cruda como la vida misma. Eso tampoco quiere decir que no le haya dado crédito, considero que el mensaje va más allá que la ultraviolencia y los planos serpenteantes de la cámara como ser omnipresente a lo largo de la película. Como se retrata en la frase final: el tiempo lo destruye todo, es decir, nuestros actos nos harán quien somos y una vez hechos no hay vuelta atrás, es irreversible. En un segundo eres nada y todo se desmorona. Eso me lleva en adentrarme en la anatomía del ser humano hasta su degradación cayendo en lo más bajo, a cuánto puede llegar en su estado más animal, que a la vez, formaría parte su posible naturaleza como cara oculta.
Por otro lado, retrata una vida más cercana a nosotros de lo que pensamos de manera intermitente, hasta en los pequeños detalles, como es el caso de la figura indistinta que huye de fondo al ver la gran terrible escena por la que nos marca a todos. Su discurso es claramente cruel, irreverente y abrumador: pero real en todo los sentidos y que no pierde en ningún momento la naturalidad. También es interesante comentar la deconstrucción de su argumento contándolo al revés, cosa que le añade un toque más frenético en el pensar una violencia injustificada y una ira irrefrenable por parte del personaje Marcus al principio. Personalmente, es una de las técnicas narrativas de las que más me gustan.
Sin duda, Gaspar Noé sabía que no me dejaría indiferente en ninguno de sus trabajos y no me ha decepcionado en absoluto. Es más, no volvería a ver la pel·lícula por su líquida y espeluznante naturalidad, pero a la vez me siento bien haber vuelto a ver una de sus películas tan crudas como una niña recién nacida agarrada de su cordón umbilical. Manifiesto ahora mismo el shock que tengo en la cabeza por culpa de su cine, pero que realmente no lo cambiaría por nada.
9 to 5 - teatre
Anys 80. Època daurada de Michael Jackson, quan es descobreix el primer ordinador i Internet que revolucionarà el món, així com l'aventura de tres dones en una oficina mentre escolten Dolly Parton. 9 to 5, el musical, ens endinsa en un món de submissió de la dona dins de la societat cruent amb un ambient de treball tediós infestat de masclisme. Només hi ha un sol objectiu per aconseguir: l'alliberament. I com fer-ho? Les nostres protagonistes ens duen per un viatge ple de dificultats que cal superar de manera divertida, emocionant i sobretot amb molt ball i molta música al Maldà! Que per cert, aquest teatre és un establiment molt acollidor, ja que és petitó i totes les obres teatrals i musicals que s'estrenen es basen en pocs personatges, cosa que crea un ambient càlid i de proximitat que m'enamora. Hi he anat un parell de vegades i estic segura que no em perdré les següents obres.
La posada en escena és brutal, els personatges (Marta Borràs, Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Anna Marquès i Joan Sáez) desencadenen el seu paper de la manera més fresca, lleugera i natural que em van fer petar de riure com mai, i també estaven molt ben repartits per poder veure el seu moment de protagonisme de cadascun sense quedar-nos amb el hype de saber més sobre ells parlant dels seus somnis, desitjos i inquietuds. A més, vaig poder gaudir de la música instrumental en directe del pianista (Joel Riu), que alhora s'anava involucrant en el fil conductor, de manera que em feia veure el teatre des d'una altra perspectiva on tant els músics, actors i públic formen part de l'obra.
La il·luminació tele transportava l'espectador ipso facto a cada moment que on succeïen els fets que tramaven les secretàries en contra el seu cap. El vestuari i el maquillatge estaven molt ben encertats així com els diversos espais i la utilització dels accessoris de l'escenari veient quin paper jugaven a la història; a més, alguns els representaven els mateixos personatges, cosa que em va semblar molt divertit i original. La veritat és que em transportaven de manera imaginària en aquella situació com si l'estès vivint jo en primera persona sent una altra secretària de l'oficina al bell mig d'aquell petit camp de batalla i portant l'etiqueta de la lluita del feminisme al davant.
Les cançons les vaig trobar molt vistoses i molt ben adaptades al català, cantades per unes veus clares, potents i reivindicatives que reflectien l'essència de la història. Vaig sortir del teatre no parant de cantar-les! Bona feina! Les actrius i l'actor se'ls veia realment com gaudien cantant, actuant i fent riure al públic, això em va fer sentir molt satisfeta per formar part del món del teatre en el rol d'espectadora curiosa. Sens dubte, és una obra excel·lent que ens fa reflexionar sobre les desigualtats socials, la força de plantar cara i la unió grupal amb humor, rialles i molta passió.
Chernobyl, zona prohibida- exposició
Chernobyl és història. Chernobyl és vida, i també mort. És Chernobyl. Aquesta exposició tan acurada de fotografies de Miquel Àngel Pérez, Alex von Podolsky i Quim Tomàs retrata els fantasmes i els monstres que conviuen a la dimensió d’una ciutat en ruina. Ho ensenyen a través del filtre d’uns ulls tristos i un ambient anguniós com a capa invisible i alhora aclaridora de la gran catàstrofe que va ser clau per a la desaparició humana que va deixar un bell rastre tòxic. Els edificis i la natura rovellada parlen en silenci permanent.
Vull destacar el tractament del contrast de les imatges i la perspectiva, el qual extreu el punt de vista d’un espectador emmudit i intens, que fa ràbia d’explicar per la seva tristesa bellesa en la destrucció. Els color també és un element colpidor en cada paisatge, que reconstrueix tènuament la passada vida dels antics treballadors i famílies destinades a la planta nuclear.
La concepció del pas del temps crema en cada fotografia, els objectes i les construccions han passat a formar part íntegra del paisatge mort. És una mort lenta i duradora, extremadament letal i per sempre melanconia.
Cabaret leCOQ- teatre
La nit inunda els carrers de Barcelona i encara amb més força al carrer de la Sala Fènix. Allà si amaga una gallina picarda (interpretada per Jordi Tienza), grotesca, desenfadada i amb un agut que enganxa a les orelles per mai deixar d’escoltar. És així com comença l’espectacle i el fil d’una sèrie de números independents que barregen la sàtira, la passió, l’infern, una processó i inquietuds que es respiren al món actual.
Sens dubte, un joc de llums i combinacions musicals com a arrel trepidant que mou l’espectador d’un escenari a un altre sent alhora aquell mateix. Una producció molt marcada a tempo tret d’algun personatge que, personalment, coincideix amb una actuació allargada en proporció de la seva significació. El guió natural i tendre, que desperta la dolça espontaneïtat i simplicitat així com cada escenificació i la seva respectiva màgia.
Finalitzo ressaltant que a cada paraula s’hi amaguen sorpreses, neguits i profunditats colpidores que no deixaràn a la ment indiferent — si és el cas de que us encanti filosofar— com a sorprenent producció arrebossada de potencial i humor, i que encara se li hagués pogut treure més.
