Poesia i prosa
Li havien buidat el cor al moment més culminant de la història, com una paperina que encara recent guarda l'escalfor de les castanyes al foc, i on ara només hi guarda les pells i closques buides, seques, les més cremades que no les menja ningú.
I ara, ve la part més fosca de la que tothom hi passa però ningú en parla. Aquella part recòndita, l'etapa tant costosa de refer la teva vida enmig del no res. I t'espaviles tu sol. Alguns en surten en poc temps, d'altres... vés a saber. La pell va passar de vermella a color crema pàl·lid. Seria capaç de suportar-ho?
Va deixar d'espurnejar, i l'olor recent de pluja omplia tota l'habitació. El núvols densos i mocosos van esbargir-se i deixar pas al sol.
La llum tèbia, s'escolava pels vidres de la fassana com un fantasma, tacava les rajoles i s'estenia més a mesura que el dia cedia.
Les fustes del pis, encara tendres de la recent construcció, brillaven pel barnís que semblava almívar amb el color de rajoles de xocolata.
L'olor a nou s'endinsava pel nas d'ella.
Des de fora es veia un nen, amb les galtes ronxes i maques com dues pomes vermelles. Mirava els aparadors de les pastisseries amb copes de maduixes ensucrades amb nata al damunt, i pastissos de gerds i fruits de bosc amb aquells colors lilosos forts tan exòtics.
Es mossegava amb delit els llavis, tous com un préssec, veient aquella luxúria alimentària que no podia tenir.
A la Cornèlia li passava el mateix. Era com si notés que la vida no li arribava. L'observava a través d'un vidre d'aparador, muda i sense poder fer res.
Notava l'ànima seca, rígida i plana.
Els sentits se li van regirar com una rentadora, apareixent un altre cop en aquella església freda fent la primera comunió entre vestits color xampany, la sorra terrosa i humida de la llar d'infants que se li enganxava a les mans i mai se la podia treure de sobre, el tacte de les mans ratllades de l'àvia abans d'anar-se'n... i se li van començar a formar perletes de suor.
Començava a fer calor en aquell núvol espès dins de l'habitació.
-
I com una poncella desclosa, el gel es convertí en aigua. El teu miratge em va encegar.
M'enamorava. M'enamorava de tu com qui es perd en una jungla. Com qui es deixa emportar per les crestes d'onades esbravades i feréstegues. Sense rumb ni direcció, van fruir els nostres llavis, van fruir les nostres flors. Va fruir aquella paraula que no gosàvem mai a pronunciar. L'amor.
Aquell amor que sovint s'escola entre els somiers del llit, els forats d'una flauta, per les rajoles del carrer o les esquerdes d'un vidre esmicolat.
Aquell amor que crema com l'últim cigarret del dia a peu de la nit, que s'esbarria per tots els sentits fins notar electricitat pura i que formigueja com en un somni adormit.
-
I vaig adonar-me que ja havia arribat la primavera quan l'aire espès i calent, ple de vida, entrà en contacte amb la meva pell.
Era una sensació nova.
Sentir el perfum dels lilàs i com la seva ombra es deixava caure per les rajoles toves per les quals caminava.
I les meves mans gèlides amb el cor encongit com una pansa. Era una castanya encara amb la seva closca punxeguda i temerosa en caure de l'arbre.
Notava que les meves botes d'hivern carmí ja no concordaven, i com hi havia un espai d'aire entre el meu peu mitjó i el cuir de la sabata. M'havia tornat a aprimar, per tercer cop.
La gent desfeta de calor amb ventalls de coloraines, banderoles mullades de felicitat, olor de crema de sol, passos i corredisses de nens buscant l'ombra... I la meva pell freda. Amb l'abric que em tapava tot el meu pectoral, la meva armadura.
Esbufecs i màniga curta, el sol reflectia pels vidres tebis de les botigues.
Birres daurades bombollejant per les copes i el zum-zum de la gent del carrer.
I els meus ulls tristos i mig clucs per l'aire sec que es respirava. Em refregava les mans contra el vellut de l'interior de les butxaques per entrar en calor, però no hi havia manera.
-
Pensaments de matinada
Avui era un d’aquells dies que em venia de gust una copa de vi negre plena, ben plena. Llum tènue i Barcelona.
Murmuris nocturns i trobades de matinada, un cel blau ultramar i la intriga que agitava el meu cos.
Em venia de gust un “hola, què tal”, un encaixament de mans i una mirada. Cançons que parlaven d'històries enigmàtiques, fugitives i rebels. Una cita a les fosques i perfum de menta amb vainilla.
Sentir dits que es desfan com pintura a l'oli i peus que s'enreden. Parets de carbó, ments alliberades i el plaer de la negror que tenyeix més d'una embriaguesa. Potser un alè descontrolat, una melodia de jazz etern en piano i el formigueig a cada centímetre de la pell. Eren inicis incerts que amb els rocs de les muntanyes construíem els nostres cors.
Ell era una gamma de colors heterogenis, lliures i frescos però tan encaixats a la perfecció com les escames d'un drac amb fúria sublima. La nit el definia i era rajos d'eclipsi total.
La seva veu, una partitura desordenada amb notes lliures i serenes: tan pures que m'emmetzinaven només en sentir la vibració i el timbre de cada una. Tacava la meva oïda com un llençol de seda que m'acaronava, desprenent ardor d'estiu i propulsions d'albada blava.
Potser m'estava enamorant, o no sé. Però sentia una atracció que feia temps no la sentia tan forta. Les cames s'embullaven soles i els meus llavis anaven directes cap als seus. Simplement no podia parar.
Érem massa coses.
Érem l'últim tren del dia i el primer sospir de la nit, la fórmula més enrevessada d'un rampell caòtic sense lleis i una melodia a principis de Nadal.
Érem els llençols perfumats de cel color mandarina amb lluna minvant, vent en calma i cau d'estrelles.
Una barreja entre prosa i teatre, rom i cola o paper i lletra.
Massa coses.
M'agradava estar a sobre d'ell, embriagar-me de la seva olor corporal mentre m'acariciava els cabells i restar així tota la nit: callats enmig d'un silenci que ens abraçava com estrelles en un cel orfe i perdut.
Els nostres cossos xocaven com els núvols creant el tro i la fúria suprema desplegant el llamp més sublim, mentre la lluna teixia llum d'estels que els il·luminava i l'habitació es convertia en un cel obert.
La veritat és que en dèiem de tot menys amor. Trobades a trenc d'alba, somriures que corrien per les cantonades, una cançó en blanc i negre i un vinil mut.
En dèiem una amistat, una copa de grosella amb llavis tacats de roig, unes pupil·les fonedisses i dits de cera.
Pronunciàvem batecs de sang i tres sospirs a Plaça reial, mentre en dèiem una complicitat inestable amb versos trencats i lliures, un parell de roses i aiguardent. I dintre d'un joc capritxós on ningú guanya ni perd, un petó buit es fonia a les paraules que deien de tot, de tot menys amor.
Llavors em va robar una part. Sense compromisos va cavalcar per les planes dels meus pensaments, va recórrer per tots els meus racons i pigues, i va tocar les meves sensibilitats com qui acaricia l'aigua de ponent.
Va prendre els meus cristalls més preuats, els camps van quedar segats i la terra es va convertir en fang ardu.
Rei tirà, foc a la mar i vent en popa. Escolta’m bé, que un huracà s'acosta cap al nord, el terratrèmol espera la teva arribada i els gats miolen sota els batecs de la lluna.
Severa pau que se'm trenca en tornar enrere quan penso que en tu perduren les cuques de llum del gèlid hivern, els dolços sospirs de l'alba i besades profundes a carrers sense nom. Aquesta part es troba en un bandoler sense lleis, barreres incontrolables i temors salvatges.
Un bandoler que feia el temps inesborrable i rebentava la moral.
Que feia que jo sigués el bram de la muntanya i ell el vent que xoca contra les cimeres,
jo la mar embravida i ell l’escuma a la sorra,
jo la forta tempesta i ell la rosada de matinada,
jo les fermes roques de les coves i ell el safir errat,
jo la sang esmunyedissa i ell el cor subjecte a les meves venes,
jo el caos i ell el cosmos.
-
La làmpara de lava roja tacava l'habitació, i com dos amants de les pelis ens embolicàvem entre sospirs, llençols i paraules que ens embrutaven de la manera més perfecta per xuclar la teva pell. La carretera manava sota els nostres peus i el cotxe, groc intermitent, brillava en la foscor de les nits de sopar i clara a la taula. Un gat amb ulls color neula et mira. Em mira.
- Ja no hi som.
La pastilla color mandarina de les rialles s'ha desfet.
I ara són les 11 de la nit quan enclastava la galta al teu pit, embolicada del teu pijama de caramel, abans d'anar a dormir i agafar-te per la cintura que omplia els meus braçets.
-Ja no hi som?
-No.
Les teves mans peixets de plata. La teva esquena un mur de pensaments.
-Vols dir?
-Segur
Que Barna t'enyora quan trepitjo el terra d'Apolo enmig de llums de festa major que brillaven als teus ulls de desembre fresc. Montserrat i Calella també.
-Segur?
-Mai més.
-
El vaig abraçar fort, molt fort per a veure si d’alguna manera li transmetia el que m’estava fent sentir durant tota aquella primavera. Els cabells, com sempre quasi tapant-li els ulls tan tímids, em van mirar i em va somriure com si tot hagués d’anar bé. Em va mirar dolçament com si d’aquí unes setmanes no em trenqués la convicció d’una mà estesa per un cor de carbó. Em va mirar sense avisar-me que d’aquí unes setmanes no li podria veure el rostre, que em faria plorar per una ausència destruida que mai es tornaria a refer. I encara no sé com vas gosar a mirar-me així. Simplement em vas mirar. Em vas somriure. I jo incrèdula. I ja està.
-
-Per què plora?
Perquè li fa mal. Li fa mal aquell trosset de cel que un dia li van deixar i no ha tornat, li fa mal els llavis que ha besat i que ara són cendres oblidades. Li dol aquella por que mai es treu de sobre, que per més que besi sempre és allà.
-Ah sí?
Té la mirada trista perquè plora de tant en tant. Se li encongeix l'ànima sabent que el sol sempre s'escola pel seu darrere i no pot agafar els rajos amb els dits. Perquè pot notar l'escalfor d'un cor que flameja però que no gosa tocar per no cremar-se. Perquè ningú li acaricia les galtes quan es cargola.
-No ho sabia.
Tu fes silenci. Sap que no existeix ningú per reprimir el que sent. A vegades ella és forta i no ho sembla perquè fa de la seva tristesa una petita brasa, una verbena i una barricada. I només és dèbil a vegades. Ella és terra mullada, oceà, herba gelada i aire que et bufa els cabells i no ho notes aquell dia. I quan et gires ja no hi és.
Hi han vegades que el cor se li mor
i d'altres
que torna a viure per tercer cop.
-
Se't dibuixaven lletres a la pell mentre jo les besava i els donava un sentit per escriure un poema.
Les llums de l'habitació es convertiren en aurores boreals. El cor pendulava fort i la pell s'estremia, els llavis de setí eren una font de la qual necessitava beure-hi per no assecar-me.
Sortia el brogit de la rebel·lió, d'un trèmul crit d'esperança a la recerca de cel ras i polsim de pluja. La sensació féu que el meu cor quedés gratinat, les pupil·les es dispersessin i aquella genuïna por amb què m'entrebancava es desfés a l'instant.
I escabellats de sensacions, la bogeria ens corria per l'esperit. Era una veneració a la vida per estar cada cop més arran de la lluna. Perquè continguts abans per una digestió tediosa interminable, ja ens rajava un desig per les entranyes. Vam arrancar-nos la covardia dels cossos per fer una crida als llops. Em tapaves els ulls sota la fosca i m'agafaves fort per les extremitats com qui hagi de fugir. I aquell sentiment salvatge em va omplir de propulsions per udolar.
-
Incendiàvem la ciutat a la vesprada i l'apagàvem arran del dia intentant esborrar un passat amb les identitats enverinades d'ànsia i febre roja.
Volíem cavalcar la pròpia vida amb els caps ben desvetllats fins a esgotar-la i fer-la nostra.
Érem trossets d'una nit celestial tractant de formar part d'un trencaclosques i provant d'encaixar sense saber d'on proveníem o com érem. Però ni tan sols les mentides eren veritat i els imprevistos ens divergien dintre d'un món de dubtes i interrogacions que mai més es resolgueren.
-
Desemparats pels déus la cremor ens obria l'ànima, i per un moment vam pertànyer l'un a l'altre per defugir dels problemes que flamejaven i ens esquinçaven la pell bruna.
Una embranzida per la por, una per l'oblit i l'altra per la passió.
Una pregària sota el coixí amb els cossos descoberts per no tacar-nos de pecats i perpetuar la nostra existència.